La pèrdua gestacional i perinatal

Ahir va ser el dia de la mare, un dia molt especial per mi, el primer de tots sent-ho: un mes i mig d'alegria infinita i amor incondicional.

No obstant això, durant el dia em va aparèixer el sentiment de "culpa": era mare, i moltes de les meves pacients continuaven lluitant per ser-ho (molts pensareu, "a un psicòleg no l'hauria d'afectar les històries personals de les seves pacients", i estic completament d'acord, però som persones i hi ha temes davant dels quals podem sentir-nos més sensibles).

Quan tu tens la sort de treballar amb moltes pacients, també coneixes i tractes amb històries molt dures sobre el procés de maternitat, des de dificultats en l'embaràs (pèrdua gestacional o perinatal, infertilitat, processos "in vitro" llargs i complicats...) fins a dificultats en la maternitat posterior (sentiments de soledat, culpa, problemes amb la parella...).

En aquest context, ahir, vaig pensar que era molt important parlar d'un tema sobre el qual penso que avui dia és contínua parlant poc: la pèrdua gestacional i perinatal.

La pèrdua gestacional i perinatal, com qualsevol altra pèrdua, és un procés que requereix un dol i no sempre la dona sent que té l'espai per fer-ho. Implica la pèrdua del fill, la pèrdua de la "idea" del futur fill esperat, d'un projecte de vida...

A vegades, quan la pèrdua és molt prematura, la dona es pot trobar amb comentaris com "encara era molt d'hora, no era un bebè", i la realitat és que inclús darrere d'un avortament espontani (que potser és el més curt en el temps) hi ha molt patiment, causant simptomatologia compatible amb trastorns d'ansietat o depressió.

Els progenitors, poden sentir culpa, ràbia, buidor, desesperança, por, entre d'altres... A part del dolor físic que també genera aquest tipus de procés. És fonamental que l'entorn pròxim acompanyi, normalitzi i validi totes aquestes emocions, per tal que els afectats puguin fer un bon dol.

Si tens alguna persona propera que es troba en aquesta situació, simplement escolta-la sense jutjar-la. Dona-li suporti fes-li companyia si ho desitja. No caiguis en frases invalidants i culpabilitzadores com "no pateixis, ja tindràs més fills", "heu de pensar en positiu, si no ha tirat endavant és que alguna cosa li passava...". En resum: valida el dolor que la persona est`patint i reconeix la seva pèrdua.

I recorda, com tot procés de dol, cal passar per unes fases i requereix un temps. No correm, no forcem.